Quantes vegades abans de sortir de casa, la nostra mare ens ha dit que cuiguessim el paraigües que ploria, i nosaltres li hem contestat que no calia, perque feia bon temps, i després al tornar a casa s'ha posat a ploure i llavors ens hem enrecordat d'aquestes paraules... Incontables vegades suposo.
Tot això hem serveix com introducció del que us vull contar, no tan sols la nostra mare ens dona consells i no li feim cas, sino que tothom ho fa, la de vegades que m'han dit que m'hauria de pensar més seriosament que n'he de fer amb la meva vida (com si no ho tengués clar), que si mai arribaré a res, que si sóc un cap buit... De vegades tenen raó, però d'altres vegades, la gent es pasa una mica. I quan dic una mica, dic un poc massa, fins al punt de que per exemple, a un company meu que va repetirsi no recordo malament 3 de ESO, en cumplir els 16 anys, els seus pares no varen voler que es tregués el graduat i el posaren a fer feina de picapedrer, ara mateix ho trobo una estupidesa, no en sé res d'aquest al·lot, però no m'estranyaria que amb 20 anys que deu tenir ara estigues aturat, sense graduat escolar.
Es clar que per molt que la voluntat de l'al·lot sigués la de seguir estudiant, al ser menor d'edat ho tenia més complicat, jo ho tenc ben clar, si algun dia, pel motiu que fos, s'hem privés de alguna manera seguir estudiant, mouria mil muntanyes per a poder seguir fent-ho, encara que per pagar-me l'ensenyança tingues que demanar llimosna, treballar per les nits o el que fes falta.
Alguns direu que exagero una mica, però estic segur que més d'un m'enten perfectament, en el meu cas més que més, ja que posiblement si ara estigués fent feina enlloc de estar estudiant, dubt moltíssim que ara mateix estigués escribint això, o que fes la meitat(per no dir cap) de les coses que faig.
En certa manera, aquests darrers anys, he aprés a valorar les coses, la vida, en definitiva. D'un dia a l'altre, a la llarga.
Basta de sentimentalismes, no m'agraden massa, però són bonics, tot i que soni una mica contradictori.
Seguint en el mateix tema, però amb diferent contexte, us voldria parlar de aquesta gent, que jo mateix no considero persones, que es dediquen a compar-se animals, com els gossos per exemple, i que quan aquests tornen grans els abandonen sense cap tipus de mirament en ple carrer.
Perquè la gent ho fa? Si no poden cuidar dels animals desde un principi que no els comprin, es millor que una altre persona que si pot fer-ho ho faci. Els animals són essers vius com nosaltres.
Personalment no vull ni imaginar-me la situació:
Un dia d'estiu, estàs cansat de mantenir al teu ca, que t'el varen regalar ben petit, però ara ja s'ha convertit en un ca de 40 kilos, es moltt gran i ja no el vols, així que culls el teu cotxe i tén vas al camp, en un lloc on no hi passa ningú, on saps que ningú no el trobarà, obs el cotxe, el teu ca surt moguent la cua, pensant que l'has tret a passetjar, o a jugar, aleshores, et fiques al cotxe, el ca et mira, tu el mires pel retrovisor, li veus els ulls, uns ulls com pilotes de pin pong, uns ulls de bondat, que saps que ell mai et faria el que li estàs apunt de fer... però res, engegues el cotxe i t'en vas, deixant el ca allà tot sol, i saps que possiblement, l'has comdemnat a una mort segura al camp.
El moment en que mires el teu ca per última vegada... no se com deu ser aquesta sensació, però de segur que ha de ser com sentir que una part de la teva ànima es trenqués... jo personalment no podria fer-ho.
De vegades hem sorprenc a mí mateix, no tenia pensat ac abar parlant de cans abandonats, però m'ha vingut de sobte, així que res, ja que hi sóc si voleu algún ca, contactau amb un centre de recollida abans de tot, que segur que trobareu el que voleu.
