Relats Personals (II). El cec

Avui, tot i inusual per a l'hora que ho he fet, he agafat el meu rutinari tren de tornada a casa, el trajecte es curt, uns 13 minuts mal contats, però de vegades hem sorprén el que m'hi trob.

eren les 10:56 del matí, quan he entrat al darrer vagó, acostumo a entrar al darrer vagó per motius econòmics, ja que per probabilitats, el fet de estar situat a un dels extrems dedl tren, combinat amb un trajecte curt fa que el revisor no arribi a temps per cobrar-me el viatge. No m'agrada fer aquestes coses, però com el tren es un transport públic, el qual ja pagam(i està més que pagat) amb els nostres imposts, i a més hem sembla una salvatjada cobrar 1'30€(si no es té targeta) per un viatge per exemple de 4 minuts, mentres que per un de mitja hora val el mateix, així doncs, sempre que puc intento no pagar, encara que no ho digueu molt alt ehh!

Per on anava... ah sí! Així com he entrat al vagó, estava bastant buit, m'he disposat a seure a les butaques, on també hi havía un home, d'uns 40-50 anys assegut, just enfront meu. He fet el que acostumo a fer, treure un llibre, i possar-me a llegir. El que m'ha sorprés ha estat que res més treure el llibre, l'home, amb curiositat, m'ha preguntat a veure que llegia. Normalment, no m'hauria sorprés, però aquell home, era cec, sabia que jo era un jove i que estava treguent un llibre. En aquell moment, no sabia que dir-li, però després de contestar-li el que m'havia demanat, ell mateix m'ha dit, "no t'assustis, sí sóc cec, però no fan falta els ulls per a veure-hi" després ha amollat un somriure.

No he llegit en tot el trajecte, m'he estimat més parlar amb aquell home, es curiós però de vegades un aprén moltes coses, m'ha contat que sabia que jo era un al·lot just per la manera que tenia de respirar, de asseure'm a la butaca del tren, ja que les dones ho fan de manera més delicada, i sabia que tenia uns 20 anys pel renou de la motxilla i per l'hora que era, a les 11 un alumne de secundària o batxillerat noa costumava a anar amb tren, però sí un universitari. No m'ha dit com sabia que havia tret un llibre, però m'imagino que ha estat pel soroll de les pàgines.

M'ha explicat que era cec de naixement, i per orientar-se necessitava anar acompanyat d'un gos o d'una altre persona, com no he vist cap gos, li he demanat si l'havien acompanyat, i efectivament, es veu que la seva veïna l'havia duit fins a l'estació de María de la Salut, i la seva filla l'estava esperant a la parada de Binissalem.

M'hagués agradat parlar una mica més amb aquell home, Joan es deia, però malauradament, ja haviem arribat a la meva parada, així que eens hem acomiadat, i jo m'he fet el camí de l'estació fins a casa pensant amb les dificultats que li suposa a aquell home realitzar qualsevol activitat, fins i tot la més senzilla.