Avui, cercant una cosa per aquest món que es diu Internet, he trobat sense voler, un video, d'un al·lot que es diu Albert Casals, un jove de Catalunya al qual li diagnosticàren leucèmia, una persona normal, s'hauria enfonsat, però ell, tot i necesitar una cadira de rodes, va iniciar el seu viatge, el seu somni, fer la volta al món fent autostop, sense cap diner, i "a veure que ens passa".
Al principi quan vaig veure el video, no us mentiré, vaig pensar: "Mira un jove que enlloc de estudiar o treballar, es dedica a perdre el temps", però quan vaig veure la seva situació, vaig cambiar d'idea, la seva il·lusió, la seva força de vluntat, tot, em va semblar extraordinari, una mostra de que hiha forces al món que moven muntanyes, i aquestes forces són ficticies, psicològiques, però extraordinàries.
N'estic totalment convençut de que aquest periple li anirà del tot bé, com ell diu, viatge sense por, disfrutant del moment, a diferència de la resta de persones, que es senten restringides per la por, del que pugui passar, i sense que ells ho sàpiguen, es priven de la felicitat. La por es l'antagonista de la felicitat.
Una de les raons per les quals estic totalment convençut de que tot li anirà bé, es que no ha organitzat res de res, tot és improvisat, i tots sabem que les coses, organitzades al darrer moment, o improvisades, sempre surten bé.
Qui de nosaltres no ha pensat mai en anar-sen de casa? Jo almenys ho he pensat moltes vegades, i després de veure aquest video-documental, no es que m'agafin ganes de fer-ho, però tenc una sensació al cós de que potser no seria tan complicat com em pensava.
Com estic segur de que molts de vosaltres ni tan sols mirareu el video, us dic que només són 4 minuts, i realment, és impresionant.
Supós que darrere d'ell hi deu haver més persones
ResponderEliminarun beer grills a petita escala
ResponderEliminar